Podríem dir que existeixen tres grans “problemes humans”: el problema de l’alimentació, el problema de la distribució i el problema de justificar per què hi ha diferències entre els humans (l’explotació).
És en aquest últim problema on entra el joc l’educació.
Abans de continuar, cal aclarir el significat que li donarem, al llarg d’aquesta explicació, al concepte d’educació i al concepte d’ensenyança, el qual serà prou distint.
Quan emprem el terme “educació” estarem referint-nos a ficar-se de cara al saber, es a dir, utilitzar el saber per formar-se un mateix, el que comportarà tindre una visió crítica.
Quan emprem el terme “ensenyança” farem referència a la formació, a passar pel saber, es a dir, a ser format (tècnica) i adaptar-se a la societat (socialització).
Al terme ensenyança trobaríem l’escola, la qual no educa, sinó “escolaritza”. Per a fer aquesta darrera afirmació ens fixem en l’objecte; és substancialment diferent l’objectiu de l’educació, el qual és el saber, i l’objectiu de l’ensenyança, on el seu objectiu és el subjecte.
A les institucions d’ensenyança (escola, institut, mòduls, inclús part de la universitat) importa el subjecte, s’utilitza el saber per crear un determinat subjecte. Un subjecte que servisca a la societat i que complisca una determinada funció, funcions diferents necessàries perquè continue l’ordre establert. D’ací rau la divisió del treball.
En total, perquè es mantinga aquesta estructura de dominació existent a la societat actual donada hem de tindre: heterogeneïtat a la infraestructura i homogeneïtat a la superestructura.
Doncs açò el podem explicar si parem atenció a l’expressió que hem utilitzat al paràgraf anterior: institucions d’ensenyança; institució comporta Estat i l’Estat occidental té una determinada societat, una societat de dominació. Amb aquesta reflexió no és difícil imaginar que s’utilitze l’ensenyança com un instrument per crear formes de pensar que s’adeqüen a la divisió i organització existent a la societat.
Podríem concloure amb l’afirmació de que la finalitat de l’escola obligatòria és eliminar la possibilitat de revolució.
És en aquest últim problema on entra el joc l’educació.
Abans de continuar, cal aclarir el significat que li donarem, al llarg d’aquesta explicació, al concepte d’educació i al concepte d’ensenyança, el qual serà prou distint.
Quan emprem el terme “educació” estarem referint-nos a ficar-se de cara al saber, es a dir, utilitzar el saber per formar-se un mateix, el que comportarà tindre una visió crítica.
Quan emprem el terme “ensenyança” farem referència a la formació, a passar pel saber, es a dir, a ser format (tècnica) i adaptar-se a la societat (socialització).
Al terme ensenyança trobaríem l’escola, la qual no educa, sinó “escolaritza”. Per a fer aquesta darrera afirmació ens fixem en l’objecte; és substancialment diferent l’objectiu de l’educació, el qual és el saber, i l’objectiu de l’ensenyança, on el seu objectiu és el subjecte.
A les institucions d’ensenyança (escola, institut, mòduls, inclús part de la universitat) importa el subjecte, s’utilitza el saber per crear un determinat subjecte. Un subjecte que servisca a la societat i que complisca una determinada funció, funcions diferents necessàries perquè continue l’ordre establert. D’ací rau la divisió del treball.
En total, perquè es mantinga aquesta estructura de dominació existent a la societat actual donada hem de tindre: heterogeneïtat a la infraestructura i homogeneïtat a la superestructura.
Doncs açò el podem explicar si parem atenció a l’expressió que hem utilitzat al paràgraf anterior: institucions d’ensenyança; institució comporta Estat i l’Estat occidental té una determinada societat, una societat de dominació. Amb aquesta reflexió no és difícil imaginar que s’utilitze l’ensenyança com un instrument per crear formes de pensar que s’adeqüen a la divisió i organització existent a la societat.
Podríem concloure amb l’afirmació de que la finalitat de l’escola obligatòria és eliminar la possibilitat de revolució.
